L’exposició De Paris a Nova York. Gravats de la Col·lecció Gelonch Viladegut  mostra una selecció de gravars de mitjans del segle XIX fins a finals del segle XX, a través del quals es pretén il•lustrar l’evolució que ha experimentat el gravat com a llenguatge i tècnica utilitzat pels artistes d’aquesta època.

L’exposició està estructurada en cinc àmbits temàtics que es veuen complementats per unes cites escrites per Antoni Gelonch, les quals conviden a reflexionar sobre les motivacions dels col·leccionistes d’art.

El primer àmbit ens porta al París del segle XIX, del 1840 al 1900, quan la capital francesa desplaça Roma com a font de model artístic i viu l'esclat de l’impressionisme. Els impressionistes pintaven directament de la natura i preferien les escenes de la vida quotidiana i contemporània als temes clàssics d’història o de mitologia, tenint Renoir com exemple fefaent.

El segon àmbit parla dels nostres artistes, com Picasso i Fortuny, residents a París al tombant de segle, i quan molts d’ells van fer gravats d’una extraordinària qualitat, com Joaquim Sunyer, Pau Roig, Ismael Smith, Ramon Casas o de Josep Togores, entre d’altres.

La tercera secció de l'exposició es centra en el París de les avantguardes, entre 1900 a 1950, quan l’Exposició Universal de l’any 1900 va obrir la finestra a la modernitat, i la capital francesa va esdevenir un pol d’atracció d’artistes de tot el món.

El quart àmbit ens parla del paper jugat pel Cercle Maillol, una agrupació d’artistes catalans que es va crear l’any 1946 a l’Institut Francès de Barcelona, que els feia d’esperó i aixopluc. Un dels principals promotors de la seva creació va ser el geògraf i dibuixant Pierre Deffontaines, que en aquell moment dirigia l’Institut. Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada, Joan Josep Tharrats, Josep Maria Subirachs i Josep Guinovart, entre d’altres, van ser beneficiaris de les beques del Cercle i la seva estada a París fou decisiva.

Finalment, l'exposició viatja a Nova York, convertida en la nova capital de l'art mundial a partir de 1950, quan el segle XX experimenta una autèntica revolució visual que trenca els esquemes establerts. En el camp del gravat, la majoria dels artistes es van decantar per emprar nous sistemes d’estampació, com ara la serigrafia. Les edicions es van multiplicar, els formats van ser més grans, es van obrir galeries especialitzades en gravat, el paper del tècnic-artesà va prendre un protagonisme especial i un públic nombrós es va interessar per conèixer i adquirir obra seriada.