El pròxim dimecres 3 de desembre, el Teatre Ateneu acollirà la projecció del documental La fibra sensible, dirigit per Isabel Andrés Portí, seguit d’un col·loqui dedicat a aprofundir en la realitat i les conseqüències de l’exposició a l’amiant. L’acte començarà a les 17 hores i és obert a tota la ciutadania.

La sessió comptarà amb una taula rodona posterior, que reunirà veus expertes i testimonis directes vinculats a aquesta problemàtica: Antonio Otero, regidor de Medi Ambient, Isabel Andrés, directora de La fibra sensible, Josep Tarrés, doctor en Medicina, pneumòleg i expert en malalties provocades per l’amiant i Jordi Joan Mata, familiar d’una afectada per l’amiant.

Un documental que dona veu a les víctimes i revela una realitat silenciada

La fibra sensible neix arran de la mort del pare de la directora, treballador d’Uralita, i es converteix en un viatge documental que posa llum a històries silenciades, investigacions, processos judicials i l’impacte sanitari i mediambiental de l’amiant. L’obra ha estat recentment guardonada amb el Sol d’Or al festival Suncine, el certamen ambiental més antic del món, reconeguda per la seva capacitat de denúncia i sensibilització.

El documental assenyala el paper de la fàbrica Uralita com un focus industrial altament contaminant i visibilitza les greus conseqüències derivades de l’exposició a l’amiant. Malgrat que l’Estat espanyol en va prohibir l’ús fa 25 anys, aquesta fibra continua present en milers d’edificis. Ripollet i Cerdanyola són considerades la zona zero d’aquesta crisi sanitària i ambiental.

Segons el pneumòleg Josep Tarrés, 4.000 persones del Vallès Occidental s’han vist afectades; 274 han desenvolupat mesotelioma, un càncer pleural associat directament a la inhalació de fibres d’amiant. 

Memòria, salut pública i justícia

El documental recull també la llarga i complexa batalla judicial de les víctimes i famílies, sovint marcada per dilacions que fan que moltes persones no arribin a veure resolt el seu cas. L’asbestosi i altres malalties derivades tenen una latència de fins a 50 anys, fet que manté viva la problemàtica malgrat la prohibició del material.