Manuel Cano (San José de Costa Rica, 1891 – París, 1959) és un dels artistes més enigmàtics del Noucentisme.

Format a Barcelona, tot i cursar assignatures científiques i d’arquitectura, entra al cercle de Torres García i es relaciona amb Togores -a qui coneix a Cerdanyola-, Manuel Fontanals, Esteve Monegal, Josep Monpou i Ismael Smith.

L’any 1918 va exposar a les Galeries Laietanes i el 1920, a les Galeries Dalmau. En els anys vint i trenta Cano, s’integrà en la vida cultural i artística de París: amic d’Antonin Artaud, aparegué sovint en les publicacions de l’època, relacionant-se amb cercles surrealistes i dadaistes i amb artistes com Calder, André Breton o Man Ray.

Però amb l’ocupació nazi, Cano fou deportat a un camp de concentració i bescanviat com a presoner de guerra el maig del 1944. És en aquesta època va fer una sèrie d’aiguaforts molt durs amb escenes del camp de concentració. Posteriorment se n’ha documentat el pas per Nova York i, el 1945 realitza una exposició, instal·lat ja a Costa Rica. Al seu país fou un dels responsables de la renovació artística moderna i treballà el gravat de temàtica popular.

Oblidat fins avui, Cano de Castro ha creat una sèrie de complicitats internacionals que comencen a materialitzar-se aquest 2022, quan està previst que es portin a terme dues exposicions, una d’elles al Museo Nacional Costaricense, i l’altra al Camp d’Internament de Royallieu, a França.

Aquestes dues mostres han comptat amb la participació del Museu d’Art de Cerdanyola, que està treballant en l’obra de l’artista noucentista.

Abans, però, per tal de donar-lo a conèixer, s’ha programat una conferència titulada Cano de Castro: un noucentista represaliat. De la mà del director del MAC, Txema Romero, s’anirà posant llum sobre aquest artista enigmàtic. A més, la conferència comptarà amb la participació d’Aurélien Gnat, director del Camp de Royallieu, i de Maria Enriqueta Guardia, especialista de Costa Rica.